Introducció

La crida que Déu fa als homes perquè assoleixin la santedat –i que l’Opus Dei recorda- ha de ser proposat a persones de tots els països i cultures, perquè així ho desitja l’Església.

Per això, des del moment de la seva fundació, Sant Josepmaria Escrivà va entendre que l’Opus Dei era una iniciativa de Déu amb abast universal. Així ho afirma en un dels seus escrits: “Quan [l’Obra] va néixer, el 1928, a Espanya, va néixer ja romana que per a mi vol dir catòlica, universal. I el seu primer impuls va ser, com era inevitable, l’expansió a tots els països”. 

La finalitat de l’Opus Dei és difondre el missatge cristià, per això està present allí on hi hagi un dels seus fidels, ja que tots se senten cridats a ser “sembradors de pau i alegria” i a donar formació i exemple cristià amb el seu treball i la seva vida. 

L’augment de persones que s’apropen a la formació que imparteix l’Opus Dei fa que sorgeixin centres –cases en les quals viuen alguns fidels i s’imparteixen classes de doctrina cristiana i recessos- i iniciatives apostòliques –com col·legis, centres mèdics, clubs juvenils...- que depenen de la responsabilitat dels seus impulsors i formen part de la seva inquietud per expandir el missatge cristià i servir la societat. 

L’expansió internacional de l’Opus Dei va començar el 1945, amb l’obertura del primer Centre a Portugal. Des de llavors, s’ha estès als cinc continents. De forma estable, està present a 61 països (els més recents, Eslovènia i Croàcia). Aquesta secció pretén reflectir com un mateix missatge s’ha dut a societats i persones diferents; i com la crida comuna a la santedat i al servei s’ha traduït en iniciatives ben diverses.