La Rosa de Pallerols, una carícia de la Mare de Déu

Anualment es commemora a Pallerols el pas de sant Josepmaria pel pirineu lleidatà, quan anava camí d’Andorra, l’any 1937. En aquest indret trobà la rosa de Rialb, que sempre recordà com una carícia de la Verge Maria.

15 de novembre de 2009

L'Associació d’Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra celebra cada any la Festa de la Trobada de la Rosa, que recorda la nit del 21 al 22 de novembre de 1937, quan sant Josepmaria trobà una rosa de fusta estofada al terra de l’església de Sant Esteve de Pallerols.

Aquell capvespre de novembre, sant Josepmaria i el grup de cinc joves que l’acompanyaven hi arribaren per fer nit, amagats per un dels guies de l’expedició que els menava a Andorra. Fugien de la persecució religiosa. El Fundador de l’Opus Dei passava per un intens patiment: dubtava si feia bé emprenent aquest viatge, o havia de quedar-se.

S’agombolaren en una petita cambra de la rectoria de la petita església. Pedro Casciaro escriu al seu diari: “Vaig poder entreveure el rostre del Pare: mai no l’havia vist així. (...) Em vaig posar a pregar nerviós i esporuguit; mentre pregava, vaig arribar a sentir els sanglots reprimitis del Pare”.

Anys després, Álvaro del Portillo explicava que, en aquells moments, sant Josepmaria Escrivà “sentia el cor com dividit, entre la necessitat d’arribar a l’altra banda (...) i la conveniència de tornar a Madrid. (...) El cas és que va decidir: si, en el termini d’unes hores, trobo una rosa de fusta estofada, això significa que la Mare de Déu vol que vagi a l’altra banda.” Sant Josepmaria Escrivà va vetllar tota la nit, demanant al Senyor, per intercessió de la Mare de Déu, que li esvaís el dubte.

A l’hora prevista per celebrar l’Eucaristia, sant Josepmaria Escrivà va sortir de la cambra i va baixar a l’església. Era desbaratada; el 1936 havien destrossat els retaules —entre ells, el de la Mare de Déu del Roser— i havien tret fora els trossos per a cremar-los. Hi quedaven fustes trencades per terra. Entre elles, sortia una rosa de fusta estofada.

Era la prova que havia demanat. Ho recordà, la resta de la seva vida, com una carícia de la Mare de Déu. La recollí amb devoció i tornà a la rectoria per celebrar l’Eucaristia, en una taula adient, tal vegada del menjador. “Així com mai no havia vist el Pare tan afligit com la nit passada —comenta en Pedro—, tampoc no el vaig veure mai tan joiós com aquell matí”.