Viure la meva fe és viure veritablement al costat d'Ell tots els dies. Crist per a mi és una persona amb qui tinc una relació molt personal. Passo amb Ell diversos moments del dia, durant tota la meva vida, i així visc la meva fe en la vida diària amb una persona i no amb una idea o amb un llibre.

Jo em confesso perquè Déu mateix ho desitja. Jo l’he ofès i, en general, quan ofenem algú hem de demanar perdó. La confessió ajuda a adonar-nos que l’hem ofès i que veritablement som perdonats.

Per estimar a Déu fem ús de la voluntat i de la llibertat. Quan surto de la confessió sempre em passa que surto molt, molt contenta. Sé que probablement tornaré a caure, que tindré recaigudes. Perquè, és clar, no canviaré de cop completament. Per això he de recomençar sempre i és per a mi una veritable prova d'amor a Crist.

En poques paraules, vaig a la confessió perquè l'estimo, per això hi torno i, en tornar-hi, sovint m'adono que vaig fent progressos, que hi ha avenços, i és important veure que hi ha resultats si ens confessem freqüentment.

També, quan sortim de la confessió, estem plens de la gràcia de Déu i aquesta gràcia et canvia la vida. Ens sentim bé, més feliços, perquè ens adonem que Déu ens estima.

Ens acaba de perdonar i això fa que li tinguem més amor encara. Ens hem despullat d'aquestes petites coses que no funcionen, que ens compliquen la vida. I no passa res. Sabem que tenim defectes. Recomencem, i és com tornar a enlairar-se, i generalment quan fem un nou enlairament som molt feliços.

"En aquest Sagrament meravellós, el Senyor et neteja l’ànima i t’inunda d’alegria i de força perquè no defalleixis en la lluita, i perquè retornis sense cansament a Déu, encara que tot et sembli fosc". Sant Josepmaria, Amics de Déu , n. 214