Com sobreviu un sacerdot a la Barcelona revolucionària del 1937? Amb un comportament plenament sacerdotal, al servei d’homes i dones d’esquerres i de dretes. I amb l’ajuda de dues persones clau: un metge i un magistrat. El primer identificat amb el bàndol nacional. El segon, fidel a la República i controlat per anarquistes.
“Digue’ls que ets el meu germà”. Pascual Galbe, magistrat del Tribunal contra l’ Espionatge i l’Alta Traïció de Catalunya, va oferir el seu suport a Josepmaria Escrivá de Balaguer en cas que fos capturat. D’altra banda, Juan Jiménez Vargas, catedràtic de Fisiologia de la UB, va fer tot i més per protegir i ocultar la seva condició de sacerdot. Dos personatges essencials, amics del fundador de l’Opus Dei, que el van acompanyar durant sis setmanes a Barcelona, abans de travessar el Pirineu. Una història que recull el periodista i filòsof Jordi Miralbell (Barcelona, 1953) al llibre Días de espera en guerra (Ed. Palabra) a través dels dietaris
i cartes dels protagonistes de l’epopeia.
“No llegiran un llibre analític”. Ho advertia Pablo Pérez López, catedràtic d’Història, en l’acte de presentació a la llibreria Troa. Al contrari, el lector trobarà 12 capítols d’acció bèl·lica, política, judicial i policial.
Sant Josepmaria va arribar a Barcelona fa 80 anys, el 10 d’octubre del 1937, amb Juan Jiménez Vargas, Tomás Alvira, Manolo Sainz de los Terreros i José María Albareda. Més tard s’hi unirien Pedro Casciaro, Paco Botella i Miguel Fisac. Els vuit que van fer el camí a peu de Pallerols de Rialb a Andorra. L’Opus Dei tenia aleshores 26 membres: 21 homes i 5 dones.
Escrivá de Balaguer troba una Barcelona dominada per la penúria econòmica, la fam i la por dels bombardejos de l’aviació italiana. Una ciutat plena d’altaveus i sirenes, que a la nit apaga tots els llums i crea una atmosfera que es torna opressiva. És la Barcelona revolucionària posterior als fets de maig, que Miralbell va conèixer directament del fundador de l’Opus Dei en les seves trobades a Roma, Barcelona i Castelldaura (Maresme) el 1967, 1971 i 1973.
Disset esglésies de Barcelona havien estat destruïdes, entre les quals Betlem i Santa Maria del Mar. A les presons hi havia més de 200 sacerdots. Molts havien estat assassinats abans. Tot i així, el sant aragonès no s’esporugueix. Celebra missa en cases particulars, imparteix el sagrament de la confessió i en els passejos i xerrades incorpora a l’Opus Dei el catedràtic José María Albareda, el que serà el fundador del CSIC l’abril del 1939 i primer rector de la Universitat de Navarra. La família Albareda serà decisiva per contactar amb la xarxa clandestina que ajuda a travessar el Pirineu.
Sant Josepmaria va exercir el sacerdoci en una Barcelona en guerra mentre enllestia la sortida cap a Andorra
El cervell de l’operació serà el doctor Jiménez Vargas. Contactarà amb Mateo, el lleter de la ronda Sant Antoni, veritable enllaç amb el món dels traficants de frontera i els guies. Totes les precaucions són poques en els seus itineraris habituals per la Via Laietana, plaça Urquinaona, Pau Claris, Gran de Gràcia i República Argentina. L’octubre del 1937 Sant Josepmaria sabrà per La Vanguardia que compta amb un gran amic a la ciutat. Es publica la notícia del nomenament de Pascual Galbe com a magistrat del Tribunal contra l’Espionatge i l’Alta Traïció. S’havien conegut quan tots dos estudiaven Dret a Saragossa. El magistrat, que es declarava sense fe, obrirà al seu amic sacerdot les portes de la seva residència al Palau de Justícia barceloní. Dinaran junts, li oferirà feina, seguretat i provarà de dissuadir-lo. “Digue’ls que ets el meu germà”. El magistrat, de 30 anys, moriria tres anys després a l’exili francès en estranyes circumstàncies.
El 19 de novembre Escrivá de Balaguer, que porta documentació d’una legació estrangera, i cinc acompanyants agafen l’autobús d’Alsina Graells cap a la Seu d’Urgell. Ha passat 41 dies a Barcelona. Un primer grup baixa a Sanaüja. Ell i dos més, a Oliana. Després del retrobament, van iniciar la marxa a peu fins a Sant Julià de Lòria, on arriben el 2 de desembre. El 22 de novembre va patir un ensorrament físic. Aquell dia va trobar al terra de l’església de Pallerols de Rialb una rosa de fusta i va entendre que la voluntat de Déu era que continués el seu viatge.
“A Barcelona hi haurà molt fruit, perquè s’ha patit molt”. L’hi va dir Sant Josepmaria a Miralbell el 1971. Patiments durant la guerra i la postguerra. “Perquè hi va haver una forta incomprensió”, conclou l’autor del llibre.
Ramon Balmes
La Vanguardia