Copio unes paraules d'un capellà, adreçades als qui el seguien en la seva empresa apostòlica: «quan contempleu la Sagrada Hòstia exposada en la custòdia damunt l'altar, mi­reu quin amor, quina tendresa la de Crist. Jo m'ho explico, per l'amor que us tinc; si pogués estar lluny treballant, i alhora al costat de cada un de vosaltres, amb quin gust ho faria!

Crist, en canvi, sí que pot! I Ell, que ens esti­ma amb un amor infinitament superior al que puguin albergar tots els cors de la terra, s'ha quedat perquè puguem unir-nos sempre a la seva Humanitat Santíssima, i per ajudar-nos, per con­solar-nos, per enfortir-nos, per tal que siguem fidels». (Forja, 838)

Les manifestacions externes d'amor han de néixer del cor, i prolongar-se amb testimoni de conducta cristiana. Si bé hem estat renovats en rebre el Cos del Senyor, hem de manifestar-ho amb obres. Que els nostres pensaments siguin sincers: de pau, de donació, de servei. Que les nostres paraules siguin de veritat, clares, oportunes; que sàpiguen consolar i ajudar, que sàpiguen, per damunt de tot, portar a d'altres la llum de Déu. Que les nostres accions siguin coherents, eficaces, encertades: que tinguin aquest bonus odor Christi, la bona olor de Crist, perquè recordin la seva manera de comportar-se i de viure. (És Crist que passa, 156)