En les nostres relacions amb la nostra Mare del Cel hi ha també aquestes normes de pietat filial que son el mitjà del nostre comportament habitual amb Ella. Molts cristians fan seu l'antic costum de l'escapulari; o bé han adquirit l'hàbit de saludar -no cal la paraula, amb el pensament n'hi ha prou- les imatges de Maria que hi ha en tota llar cristiana o que adornen els carrers de tantes ciutats; o bé viuen aquesta oració meravellosa que és el sant rosari, amb el qual l'ànima no es cansa de dir sempre el mateix, tal com els enamorats no se'n cansen quan s'estimen, i amb el qual hom aprén de reviure els moments centrals de la vida del Senyor; o bé acostumen a dedicar a la Senyora un dia de la setmana -justament aquest mateix en que ara estem reunits: el dissabte-, oferint-li alguna petita delicadesa i meditant més especialment sobre la seva maternitat.

Hi ha moltes altres devocions marianes que ara no cal recordar aquí. No és necessari que totes siguin incorporades a la vida de cada cristià -créixer en vida sobrenatural és cosa molt diferent d'anar apilant devocions-, pero haig d'afirmar al mateix temps que qui no en viu cap, qui no manifesta d'alguna manera el seu amor a Maria, no posseeix la plenitud de la fe. (És Crist que passa, 142)