“El treball teu ha de ser oració”

Abans de començar a treballar, posa't un crucifix damunt la taula o prop de les eines. De tant en tant, adreça-li una mirada... Quan arribarà la fatiga, els ulls se te n'aniran cap a Jesús, i tornaràs a trobar delit per perseverar en el teu afany. Perquè aquell crucifix és més que el retrat d'una persona estimada ―els pares, els fills, la muller, la promesa... ―; Ell ho és tot: el teu Pare, el teu Germà, el teu Amic, el teu Déu, i l'Amor dels teus amors. (Via Crucis, Estació XI. n. 5)

Acostumo a dir sovint que, en aquestes estones de conversa amb Jesús, que ens veu i ens escolta des del Sagrari, no podem caure en una oració impersonal; i comento que, per meditar de forma que s’instauri de seguida un diàleg amb el Senyor no cal la remor de paraules, hem de sortir de l’anonimat, posar-nos en la seva presència tal com som, sense emboscar-nos en la multitud que emplena l’església, ni deixatar-nos dins una rastellera de paraules buides, que no brollen del cor, sinó, tirant llarg, d’un costum desproveït de contingut.

Doncs ara hi afegeixo que la teva feina també ha de ser una oració personal, s’ha de convertir en una gran conversa amb el Nostre Pare del Cel. Si cerques la santificació dins la teva activitat professional i per mitjà d’ella, necessàriament t’hauràs d’esforçar perquè es converteixi en una oració sense anonimat. Tampoc aquests afanys teus no poden caure en la foscor anodina d’una feina rutinària, impersonal, ja que en aquest mateix instant s’hauria mort l’al·licient diví que anima el teu quefer quotidià. (Amics de Déu, n. 64)

Rebre missatges per correu electrònic

email