Amb l’esperit de Déu, la castedat no resulta un pes molest i humiliant. És una afirmació joiosa: el fet de voler, el domini, el venciment, no ho dóna la carn, ni ve de l’instint; procedeix de la voluntat, sobretot si va unit a la Voluntat del Senyor. Per ésser castos ―¡no simplement continents o honestos!―, hem de sotmetre les passions a la raó, però per un motiu alt, per un impuls d’Amor.

Comparo aquesta virtut a unes ales que ens permeten de transmetre els manaments, la doctrina de Déu, per tots els ambients de la terra, sense por de restar enfangats. Les ales ―també les d’aquests ocells majestuosos que es remunten on no arriben els núvols― pesen, i molt. Però si manquessin, no hi hauria vol. Fiqueu-vos-ho en el cap, decidits a no cedir si noteu la urpada de la temptació, que s’insinua presentant la puresa com una càrrega insuportable: endavant!, amunt!, fins al sol, a la caça de l’Amor.

(…) Us acabo d’assenyalar que per a això, m’ajuda el fet d’acudir a la Humanitat Santíssima de Nostre Senyor, a aquesta meravella inefable de Déu que s’humilia fins a fer-se home, i que no se sent degradat en haver pres carn com la nostra, amb totes les seves limitacions i febleses, llevat del pecat; i això perquè ens estima amb bogeria! Ell no es rebaixa amb el seu anorreament; en canvi, a nosaltres, ens eleva, ens deïfica en el cos i en l’ànima. Respondre que sí al seu Amor, amb una estimació clara, ardent i ordenada, això és la virtut de la castedat. (Amics de Déu, núm. 177-178)