No m'aparto de la veritat més rigorosa si us dic que Jesús continua cercant posada ara, en el nostre cor. Hem de demanar-Ii perdó per la nostra ceguera personal, per la nostra ingratitud. Hem de demanar-li la gràcia de no tancar-Ii mai més la porta de les nostres ànimes.

El Senyor no ens oculta que aquesta obediència rendida a la voluntat de Déu exigeix renúncia i donació d'un mateix, perqué l'Amor no demana drets: vol servir. Ell ha recorregut primer el camí. Jesús, i tu, com obeies? Usque ad mortem, mortem autem crucis, fins a la mort i mort de creu. Cal sortir d'un mateix, complicar-se la vida, perdre-la per amor de Déu i de les ànimes. Heus aquí que volies viure, i no volies que et passés res; Però Déu volgué una altra cosa. Hi ha dues voluntats: la teva ha d'ésser esmenada, per a identificar-se amb la voluntat de Déu; en lloc de torçar la de Déu perquè s'acomodi a la teva.

Jo he vist amb goig moltes ànimes que s'han jugat la vida - com Vos, Senyor, usque ad mortem-, en acomplir allò que la voluntat de Déu els demanava: han dedicat els seus afanys i la seva feina professional al servei de l'Esglèsia, per al bé de tots els homes.

Aprenguem a obeir, aprenguem a servir: No hi ha millor senyoria que voler donar-se voluntàriament per ser útils als altres. Quan sentim l'orgull que barboteja dintre nostre, la supèrbia que ens fa pensar que som uns superhomes, es el moment de dir que no, de dir que el nostre únic triomf ha de ser el de la humilitat. Així ens identificarem amb Crist a la Creu, no sentint-nos molests o inquiets o amb mala gràcia, sino alegres: perqué aquesta alegria en l'oblit d'un mateix es la millor prova d'amor. (És Crist que passa, 19)