En el cinquantè aniversari de la convocatòria
SOBRE L'ADHESIÓ AL CONCILI VATICÀ II
El cinquantè aniversari, ja pròxim, de la convocatòria del Concili Vaticà II (25-XII-1961) és motiu de celebració, però també de renovada reflexió sobre la recepció i aplicació dels documents conciliars. A més dels aspectes directament més pràctics d'aquesta recepció i aplicació, amb les seves llums i ombres, sembla oportú recordar també la naturalesa de la deguda adhesió intel·lectual als ensenyaments del Concili. Tot i tractar-se de doctrina ben coneguda i de la qual hom disposa de bibliografia abundant , no és superflu recordar-ne els trets essencials, comptant amb la persistència de perplexitats manifestades, fins i tot en l'opinió pública, en relació amb la continuïtat d'alguns ensenyaments conciliars respecte als ensenyaments precedents del Magisteri de l'Església.
Abans que res no sembla inútil recordar que la intenció pastoral del Concili no vol dir que aquest no sigui doctrinal. Les perspectives pastorals de fet es basen en la doctrina, com no podria ser d'una altra manera. Sobretot cal recalcar, però, que la doctrina s'orienta a la salvació, el seu ensenyament és part integrant de la pastoral. A més, en els documents conciliars és obvi que existeixen molts ensenyaments de naturalesa purament doctrinal: sobre la Revelació divina, sobre l'Església, etcètera. Com va escriure el beat Joan Pau II, "amb l'ajuda de Déu, els pares conciliars, en quatre anys de treball, van poder elaborar i oferir a tota l'Església un notable conjunt d'exposicions doctrinals i directrius pastorals" ( Constitució Apostòlica Fidei depositum , 11 -X-1992, Introducció).
L’adhesió deguda al Magisteri
El Concili Vaticà II no va definir cap dogma, en el sentit que no va proposar mitjançant acte definitiu cap doctrina. Tanmateix, el fet que un acte del Magisteri de l'Església no s'exerceixi mitjançant el carisma de la infal·libilitat no vol dir que pugui considerar-se "fal·lible" en el sentit que transmeti una "doctrina provisional" o bé "opinions autoritzades". Tota expressió de Magisteri autèntic cal rebre-la com allò que veritablement és: un ensenyament donat pels Pastors que, en la successió apostòlica, parlen amb el "carisma de la veritat" ( Dei Verbum , n. 8), "revestits de l'autoritat de Crist"( Lumen gentium , n. 25), "a la llum de l'Esperit Sant"(ibíd.).
Aquest carisma, autoritat i llum certament van estar presents en el Concili Vaticà II; negar-ho a tot l'episcopat cum Petro i sub Petro, aplegat per ensenyar a l'Església universal, seria negar una mica de l'essència mateixa de l'Església (cf. Congregació per la Doctrina de la Fe, Declaració Mysterium Ecclesiae , 24-VI-1973, nn. 2-5).
Naturalment no totes les afirmacions contingudes en els documents conciliars tenen el mateix valor doctrinal i, per tant, no totes requereixen el mateix grau d'adhesió. Els diversos graus d'adhesió a les doctrines proposades pel Magisteri van ser recordats pel Vaticà II en el n. 25 de la Constitució Lumen gentium , i després sintetitzats en els tres apartats afegits al Símbol nicenoconstantinopolità en la fórmula de la Professio fidei , publicada el 1989 per la Congregació per la Doctrina de la Fe amb l'aprovació de Joan Pau II.
Les afirmacions del Concili Vaticà II que recorden veritats de fe requereixen, òbviament, l'adhesió de fe teologal, no perquè hagin estat ensenyades per aquest Concili, sinó perquè ja havien estat ensenyades infal·liblement com a tals per l'Església, mitjançant un judici solemne o mitjançant el Magisteri ordinari i universal. Així com requereixen un assentiment ple i definitiu les altres doctrines recordades pel Vaticà II que ja havien estat proposades amb acte definitiu per precedents intervencions magisterials.
Els altres ensenyaments doctrinals del Concili requereixen dels fidels el grau d'adhesió denominat "assentiment religiós de la voluntat i de la intel·ligència". Un assentiment "religiós", per tant no fundat en motivacions purament racionals. Tal adhesió no es configura com un acte de fe, sinó més aviat d'obediència no senzillament disciplinària, més arrelada en la confiança en l'assistència divina al Magisteri i, per això, "en la lògica i sota l'impuls de l'obediència de la fe "(Congregació per a la Doctrina de la Fe, Instrucció Donum veritatis , 24-V-1990, n. 23). Aquesta obediència al Magisteri de l'Església no constitueix un límit posat a la llibertat; al contrari, és font de llibertat. Les paraules de Crist: "Qui a vosaltres escolta, a mi m'escolta" ( Lc 10,16) s’adrecen també als successors dels Apòstols, i escoltar Crist significa rebre en si la veritat que fa lliures (cf. Jn 8 , 32).
En els documents magisterials pot haver-hi també -com de fet es troben en el Concili Vaticà II- elements no pròpiament doctrinals, de naturalesa més o menys circumstancial (descripcions de l'estat de les societats, suggeriments, exhortacions, etc.). Aquests elements s’han d'acollir amb respecte i gratitud, però no requereixen una adhesió intel·lectual en sentit propi (cf. instrucció Donum veritatis , nn. 24-31).
La interpretació dels ensenyaments
La unitat de l'Església i la unitat en la Fe són inseparables, i això comporta també la unitat del Magisteri de l'Església en tot temps pel que fa a intèrpret autèntic de la Revelació divina transmesa per la Sagrada Escriptura i per la Tradició. Això significa, entre altres coses, que una característica essencial del Magisteri és la seva continuïtat i homogeneïtat en el temps. La continuïtat no significa absència de desenvolupament; l'Església, al llarg dels segles, progressa en el coneixement, en l'aprofundiment i en el consegüent ensenyament magisterial de la fe i moral catòlica.
En el Concili Vaticà II, hi va haver diverses novetats d'ordre doctrinal: sobre la sacramentalitat de l'episcopat, sobre la col·legialitat episcopal, sobre la llibertat religiosa, etc. Si bé davant les novetats en matèries relatives a la fe o a la moral no propostes amb acte definitiu hom deu l’assentiment religiós de la voluntat i de la intel·ligència, algunes d'elles van ser i segueixen sent objecte de controvèrsies sobre la seva continuïtat amb el magisteri precedent, o bé sobre la seva compatibilitat amb la Tradició. Davant de les dificultats que poden trobar-se per entendre la continuïtat d'alguns ensenyaments conciliars amb la Tradició, l'actitud catòlica, comptant amb la unitat del Magisteri, és la de cercar una interpretació unitària en què els textos del Concili Vaticà II i els documents magisterials precedents s'il·luminin recíprocament. No només cal interpretar el Vaticà II a la llum de documents magisterials precedents, sinó que també alguns d'aquests es comprenen millor a la llum del Vaticà II. Això no representa cap novetat en la història de l'Església. Recordeu, per exemple, que nocions importants en la formulació de la fe trinitària i cristològica (hypostasis, ousía) emprades en el Concili I de Nicea es van precisar molt en el seu significat pels concilis posteriors.
Per això, la interpretació de les novetats ensenyades pel Vaticà II ha de rebutjar, com va dir Benet XVI, l'hermenèutica de la discontinuïtat respecte a la Tradició, mentre que ha d'afirmar la hermenèutica de la reforma, de la renovació en la continuïtat (Discurs, 22 -XII-2005). Es tracta de novetats en el sentit que expliciten aspectes nous, fins a aquest moment no formulats encara pel Magisteri, però que no contradiuen a nivell doctrinal els documents magisterials precedents, si bé en alguns casos -per exemple, sobre la llibertat religiosa- comportin també conseqüències molt diferents a nivell de les decisions històriques sobre les aplicacions jurídic-polítiques, atesos els canvis en les condicions històriques i socials. Una interpretació autèntica dels textos conciliars la pot realitzar només el propi Magisteri de l'Església. Per això en la tasca teològica d'interpretació de les parts que, en els textos conciliars, suscitin interrogants i semblin presentar dificultats, cal sobretot tenir en compte el sentit segons el qual les intervencions magisterials successives les hagin enteses. Tanmateix, segueixen sent espais legítims de llibertat teològica per explicar d’una manera o altra la no contradicció amb la Tradició d'algunes formulacions presents en els textos conciliars i, per això, per explicar el significat mateix d’algunes expressions contingudes en aquestes parts.
Respecte d'això, no sembla finalment superflu tenir present que ha passat gairebé mig segle des de la conclusió del Concili Vaticà II, i que en aquestes dècades s'han succeït quatre Romans Pontífexs a la càtedra de Pere. Examinant el Magisteri d'aquests Papes i la corresponent adhesió de l'Episcopat a ell, una eventual situació de dificultat hauria de transformar-se en serena i joiosa adhesió al Magisteri, intèrpret autèntic de la doctrina de la fe. Això hauria de ser possible i desitjable encara que romanguessin aspectes racionalment no compresos del tot, deixant oberts en qualsevol cas els legítims espais de llibertat teològica per a una tasca d'aprofundiment sempre oportuna. Com ha escrit Benet XVI recentment, "els continguts essencials que des de segles constitueixen el patrimoni de tots els creients tenen necessitat de ser confirmats, compresos i aprofundits de manera sempre nova, per tal de donar un testimoni coherent en condicions històriques diferents de les del passat "( Motu propi Porta fidei , n. 4).
