El 26 d'abril de 2016 es va conèixer el document amb el qual el Sant Pare Francesc autoritzava que la Congregació de les Causes dels Sants promulgués els decrets relatius a 12 causes de canonització. Entre aquests es trobava el decret sobre l'heroïcitat de les virtuts de la Montse Grases (1941-1959), una jove de l'Opus Dei. Montse Grases esdevenia venerable, un pas més, dels quatre necessaris per a ser declarada santa, dins el procés de canonització a l'Església.

El Papa Francesc va reconèixer en aquesta jove barcelonesa un model de vida cristiana, no només per la manera en què va viure la seva malaltia, sinó també per la seva cerca en identificar-se amb Crist cada dia, vivint totes les virtuts pròpies d'un cristià de forma heroica.

Les paraules del rector de l'oratori, Mn. Javier Palos, a l'homilia destacaven com la gràcia de Déu, juntament amb la seva correspondència, van fer brollar un caràcter serè a la Montse a la qual -d’altra banda- no li faltava alegria i vitalitat. “Quan es va assabentar que tenia un tumor incurable, explica Mn. Javier, davant d'una imatge de la Mare de Déu de Montserrat, que també és a la Cripta de l'Oratori on en reposen les despulles, la Montse va dir a la seva Mare del Cel: "el que tu vulguis". Ja era tard. Se'n va anar al llit i al cap de pocs minuts dormia profundament.” La serenitat amb la qual es va enfrontar a la malaltia revela que era una noia que estava a la vora de Déu. Va entendre que tot és per a bé i amb humilitat ho va confiar tot en les seves mans. 

La va descriure com una noia dedicada als altres, amb generositat i sense perdre aquell somriure que tant la caracteritzava. Somriure que no va perdre i, de segur, la va ajudar a ser capaç d'acceptar allò que semblava que no tenia sentit.

“Els sants no són éssers d'un altre planeta, sinó persones de carn i ossos que posen tot el seu cor i lluita per assemblar-se a Crist. El seu caràcter plàcid, com explica una de les persones que la va conèixer va ser també una mica treballat: La vaig veure evolucionar a poc a poc. Va deixar de ser impulsiva; va anar cedint aquella irreflexió juvenil, i aquells promptes de mal geni van anar desapareixent.”

A l'encíclica 'Gaudete et exsultate' el Sant Pare ens presenta als "sants de la porta del costat"; en aquest cas, la presència de la Montse a l'Oratori de Santa Maria de Bonaigua facilita que moltes persones puguin acudir a ella. Amb el seu exemple, els anima a perseverar en la lluita quotidiana i a dir, com ella, "el que tu vulguis, Mare meva". I també a llegir un punt de Camí que la Montse va tenir oportunitat de meditar:

Cal arribar a la convicció que Déu està contínuament al nostre costat. —Vivim com si el Senyor estigués allà lluny, on brillen les estrelles, i no ens adonem que també el tenim sempre a la vora.

I hi està com un Pare amorós —a cadascun de nosaltres ens estima més que totes les mares del món puguin estimar els seus fills—, ajudant-nos, inspirant-nos, beneint... i perdonant.

Quantes vegades no hem fet desarrufar el front dels nostres pares, tot dient-los, després d’una entremaliadura: ja no ho faré més! —Potser aquell mateix dia hi tornàvem... —I el nostre pare, fingint duresa en la veu, amb la cara tota seriosa, ens renya..., mentre el cor, coneixedor de la nostra feblesa, se li entendreix pensant: pobre noi, quins esforços que fa per portar-se bé!

Cal que ens convencem, que ens en saturem, que Pare i molt Pare nostre és el Senyor que està al costat nostre i en el cel. (n. 267).

La coral Non Nobis de l’Oratori de Santa Maria de Bonaigua va aportar un significat especial a la cerimònia amb la selecció de peces de música sacra. En acabar, el cant del Virolai va portar les persones presents -al costat de la Montse- als peus de la Moreneta.